Era la nit del divendres quan els fars de la màquina llevaneus il·luminaven el camí que condueix a Mascarbó. La nevada dels darrers dies havia deixat de 20 a 30 centímetres de neu i el camí estava intransitable. El Marcos, el propietari de la casa rural, m'anava enviant fotografies i missatges de tranquil·litat: «no us preocupeu! només es tracta de no parar-se per molt que el cotxe rellisqui una mica. Arribareu a l'aparcament de la casa perfectament»

Dissabte, entre les 7 i quarts de 9 h del matí, 27 emprenedores empreníem el camí cap a Mascarbó, una casa rural formada per diverses cases que contenen les habitacions, diferents sales de treball i de descans, espais amb llar de foc, la cuina, la sala menjador... La casa està rodejada per un jardí amb taules per a fer tertúlies o prendre el sol i de camps i boscos que formen un paratge idíl·lic que té com a fons la serralada del Montseny.

Arribant a la comarca d'Osona, el paisatge ja es presentava glaçat tot i que el sol ja despuntava amb força. El meravellós Sol que ens va acompanyar durant tot el cap de setmana. No hi ha una suma més perfecte que està en un preciós paratge nevat escalfat per un sol potent que brilla en mig d'un cel totalment blau.

Enfilant la carretera que va a Sant Hilari de Sacalm, la neu s'anava fent cada vegada més present i a les voreres s'apreciava el volum que havien agafat les nevades. Els cors, bategaven en silenci i, en secret, es preguntaven, arribarem fàcilment?

Però sí, tot i algunes relliscades i entrebancs, tots els cotxes van poder arribar i les emprenedores, ben calçades i abrigades, trepitjàvem la neu glaçada del camí d'entrada a la finca per acomodar-nos en les habitacions que teníem reservades.

No gaire més tard, després de rebre diferents instruccions del funcionament de la casa i del programa que tindríem durant el cap de setmana, ja ens abocàvem en la primera activitat: una passejada pels boscos del voltant a la que ens va iniciar, a la seva entrada, la Jandra Martínez del Centro de Qi Gong. Va ser un moment màgic, que ens va fer sentir com estem en comunió amb la naturalesa. Amb aquesta sensació, vam anar pujant el camí rodejat per pins de gran volum i alçària. Els rajos del sol entraven per entremig de les branques i feien que la neu mostrés la brillantor dels seus cristalls. Trepitjar la neu verge, encara mig glaçada, anava donant una musicalitat al caminar dels diferents grups que, a poc a poc, es van anar formant. Trossos de recorregut més ombrívols, amb més neu, boscos de pins, fagedes... i, arribant a el vessant sud, sortint ja del bosc, uns camps de cultius d'avets amb la serralada del Montseny al fons. Ens vam embriagar i les nostres nenes van florir i va començar la batalla de boles de neu, els riures generalitzats, els jocs i les primeres fotografies de grup.
Amb els cors contents, un cop ja al jardí de la casa, les converses prenent el sol, també cerveses o vi, van protagonitzar el temps d'espera fins que el Marcos va fer sonar el gong que assenyalava que el dinar ja estava a punt.
Un dinar senzill, respectuós amb les diferents tendències, saborós i equilibrat.

Després del dinar, vam tenir temps de sobretaula al mateix menjador o al jardí, temps de buscar el silenci per llegir un llibre, per fer una mica de migdiada o per seguir la gresca jugant a cartes. Una bona estona de temps lliure per a fer cadascuna el que ens venia de gust.

Fins que va arribar la primera proposta de Taller: Constel·lacions Familiars i Sistèmiques conduït per la Montse Barrière. Va durar una mica més de 3 hores. Com que els tallers de constel·lacions s'han de viure per arribar-los a entendre, només dir-vos que si va durar tres hores és perquè hi van passar moltes coses. Situacions que es poden interpretar com a màgiques, sentiments i sensacions que sorgeixen i que poden despertar la curiositat i la credulitat a persones més escèptiques, ressonàncies comunes que toquen la profunditat del nostre ser, historicitats que emergeixen que són experiències que hem heretat dels nostres antecessors i que van quedar, en el seu moment, en el silenci...
En fi, com us deia, per entendre-ho, millor participar-hi!

Se'ns va fer l'hora de sopar i venia molt de gust la sopeta calenta de carabassa i verdures que ens esperava, entre altres plats. Els comentaris, preguntes i dubtes de l'experiència, van omplir les tertúlies de les diferents taules i xerrant xerrant el grup anava prenent la sensació de comunitat.

Va arribar l'hora festiva, l'hora de treure de nou els riures amb la Pongada. Ens vam reunir a la Sala de les golfes on, per les seves finestres, la lluna decreixent il·luminava el camp de sota nevat.
En el centre del cercle que vam formar, es van anar reunint els «regals» embolicats i es va iniciar un joc que va anar fent aparèixer els pongos, molt d'ells indesitjats, i que anàvem circulant a dreta i esquerra sense saber fins al final quin t'acabaria tocant. Això va crear molt riure i expectativa.

La nit va acabar a la sala Chill Out on, tot prenent un mojito, un gintònic o un refresc, la Gema ens va encendre la curiositat i de nou els riures amb una mostra de ..... bé, .... no us ho diré!

No era molt tard, però les experiències intenses sempre porten cansament i ens vam anar retirant a les habitacions desitjant-nos bona nit.

Les melodies i tons diferents dels despertadors anaven sonant per les habitacions. Menys les dormilegues, totes havíem coincidit en l'hora, 7:30, per preparar-nos per anar a fer Ioga amb la Lenka Lesayova i l'Arancha Indígoras del centre Lesayoga, o Chi Kung amb la Jandra, a les 8 h en punt. Experiències diferents, però les dues magnífiques per despertar el cos i la ment. Per algunes va ser la primera experiència amb la tècnica i això va fer despertar la curiositat per saber-ne més.

A esmorzaaaaar! I quin esmorzar! Hi havia salat, dolç, embotit, formatges, cereals, pastissos, iogurt, fruita, cafè, llets, sucs, infusions... Després... res!, al sol!

Va ser el moment de parlar una mica de Dona i Empresa, de la gala dels 10 anys, on ens falten mans per la feinada que ens porta, de les pròximes activitats com la del 12 de març on es tornarà a pintar el mur de la plaça Camoapa... No hi ha res com sentir la veu de les sòcies perquè serveix molt d'ajuda a la junta i perquè aquesta pugui ordenar i gestionar millor les accions. En aquesta reunió això es va fer palès i es va evidenciar que és important comptar amb més implicació. Es va poder repartir feina rellevant. La suma fa créixer.

I va arribar l'hora del segon taller, un taller de Consciència Corporal i Contact conduït per la Joana Riba del Tutuguri que va fer diferents propostes d'exercicis individuals, en parelles i trios per acabar amb un exercici de quatre grups on l'objectiu era treballar amb la confiança de deixar-se caure en les mans de les companyes. Un bon exercici que reforça el sentit de comunitat i que va anar com a anell al dit per donar fi a la programació.

Després del dinar, va tocar tornar a fer bosses i maletes, carregar els cotxes, acomiadar-nos i fer la darrera foto de grup, la foto de les emprenedores de Dona i Empresa. Agraint i acomiadant-nos, també de la Bimba, la gossa de la casa que ens va acompanyar en la passejada, anem deixant enrere Mascarbó i tota l'experiència viscuda, i davant, van apareixent els camins de tornada a les nostres cases.

L'experiència ha estat com un llampec. Totes coincidim que ha estat intensa, gratificant i que ha ajudat a cohesionar la comunitat en la qual estem adherides. Ja han sortit idees per la propera sortida.
Què us sembla que tingui vistes al mar?

Marta Malaret Julià